
En el 5è aniversari més silenciós, íntim i petit;
tant que, com les coses del cert importants,
hi cap dins la galàxia
entre la tricúspide i la mitral
sense generar interferències;
i en honor de les veus i les llengües que malden
perquè l’exercici de la memòria
sigui una pràctica (sexual) incombustible
Per Antonietta Felice,
dedicat a Gabriele Peruggio
© de la foto Alfred Einsenstaedt
Diuen les males llengües que la instantània més famosa del ’45 va ser un muntatge: que la infermera d’uniforme immaculat sense estrip, llàntia ni rebrec, i el marine postadolescent d’abans de la guerra freda, no feien més que el préssec envoltats del confeti al dessobre l’asfalt de Nova York quan es petonejaven amb abandó aquell migdia del 14 d’agost, mentre un eixam de vianants - extres somreien beneitament sota les ordres de l’Einsensdaedt. Però jo sé del cert que això és només que un infundat rumor, perquè la infermera de blanc de la fotografia... sóc efectivament jo, Antonietta Felice.
El noi em va fer el pes de seguida que se m’apropà, amb ànsies de celebració però també amb una necessitat d’alliberament sexual palesa en el delirós fregament del seu entrecuix amb el meu pubis, enmig d’aquell tango excèntric i exhibicionista que ens vam empescar. En pic el fotògraf premé l’obturador, li vaig prendre la mà i vam fugir de la gentada, la joia de la victòria encara bategant dins nostre i la sang bullent, esperonant-nos cap a l’hospital on jo estava destacada a dues cantonades de Times Square, amb l’escalf de la prometedora llaçada, inequívoc, encara a la corba de la meva cintura. La cambra de les infermeres de guàrdia era esquifida i incòmoda, però estava buida i en vam poder gaudir a cor què vols.
Primer fou una dansa a peu dret, silenciosa, sense enlairar a penes les cames, continuació del ball començat a la plaça; els meus membres esllanguits, tal com surten a la fotografia, somorts i pesants amb el cúmul de flegma i sèrum, submisos a les ordres d’un cos famolenc, molt més jove que el meu. Mai un xiuxiueig rude amb accent del mig-Oest havia fet de mi aquell sac de gemecs incapaç de mobilitzar un sol múscul a voluntat; només el cor obeïa d’esma, i els pulmons marcaven una respiració més i més frenètica, esmorteïda només que amb la pressió dels seus llavis de flama, les galtes enrojolades, els palmells frisosos estirant-me amb deliberació cap al migrat jaç de la cambra comuna.
No vam arribar a arrencar-nos la roba. Em murmurava obscenitats, amb un fil de veu mig tallada arran de clatell i esfondrant els dits fràgils i prims en el doll dels meus cabells, etzibant-me ‘meuca’, ‘porca’, ‘bagassa’, perdudament erotitzat en mans de les meves mitges blanques: ah aquella cicatriu allargassada del darrere, tan idònia per lliurar-se a fetitxismes secrets!; i jo em reia, em reia, em reia de gust, amb plaent i profunda sonoritat.
Em va esquinçar els pantis amb espentes maldestres de cow-boy inexperimentat, fent-les lliscar cames avall fins als genolls, grapejant la carn tèbia al dessota, cercant a les palpentes el centre del meu plaer. I jo, amb l’expertesa guaridora de cossos desballestats i l’embriaguesa del triomf, maldava per arribar al seu, descordant, despassant, travessant pells i cotons fins a desfullar el cor del seu sexe.
Va voler que ho féssim a la manera convencional, ell a sobre meu, desbotonada la part de dalt del vestit, masegant-me els pits per sobre la roba interior com més m’agradava llavors, llepant-me els mugrons per l’obertura de l’escot, xarrupant-me’ls amb ànsia fins que ja no foren més que dos receptors elèctrics morats i tumescents, connectats directament al meu clítoris, que m’embogien la pelvis fent-la gronxar-se i gronxar-se sense aturador. Jo li pessigava la carn ferma del tors amb una mà a través de la tela rugosa de la camisa, mentre amb l’altra li fregava l’escrot de testicle únic engrapant-li la base del fal·lus, oh el meu soldadet rural!, abans no el tingués prou violat i turgent perquè me’l pogués encaixar amb fúria i de cop fins al fons del trau: no paris, no paris, no deixis de burxar fins a vessar del líquid espès i enganxós la negror del cau!
Es va escórrer de seguit que el vaig tenir dins, sense avís, amb un ronc que fou quasi un plor sec i malenconiós. I llavors, la meva beina insatisfeta va aprofitar la vigoria dels 20 anys i fui jo qui se’l follà, davant la seva esbatanada incredulitat. El membre abaltit no va trigar a correspondre a altres calideses, mentre un regalim m’amarava les mitges, emmidonava el blau mariner dels seus pantalons i la flassada esgrogueïda. I quan la inflor prometia altre cop delits humits i entusiastes el vaig posseir com el meu recluta americà no havia tingut ocasió de conèixer encara, amb un bressoleig pelvià i minúscul que li va llevar l’aire.
El vaig retenir llargs moments, en renglera, gaudint d’un vaivé de breu recorregut, encerclat el seu pubis amb abraçadora amazònica, i li arrambava la cara al coll, xuclant la pell tibant i deixant anar l’alè a cau d’orella, sense xiscles, contenint l’esclat íntim i el bram fins que l’arqueig i els espasmes foren inevitables. I ell em va fer el present altre cop, quasi al mateix temps que jo, d’un raig calent i escàs abans les mitges estripades no em fessin un séc al tou de la cama que m’obligà a descavalcar-lo, mentre li besava a sobre les parpelles, les galtes, els llavis, i li feia festes de paraula en honor d’aquella intimitat plasent del tot inesperada.
Fumàvem estirats al matalàs, sadolls, narcotitzats, temorosos que no haguéssim de sortir a corre-cuita en sentir la remor de veus i les rialles de les companyes pel passadís de l’hospital que tornaven a la feina. Llavors em confessà que es deia Gabriele i que havia nascut a Lexington, Nebraska. Només tenia 21 anys i feia 3 mesos que, amb els companys supervivents de lleva, havia retornat del front occidental d’Europa.
Un interrogant, però, preservo d’aquella jornada particular, irresolt i espessit amb el pòsit dels anys escolats: per què vestia el meu digne soldat, doncs, l’uniforme de la marina el dia de la declaració de l’armistici?